Contacta amb nosaltres

correu@cabrerademarpeldretdedecidir.cat

dilluns, 29 de març del 2010

CONFERÈNCIA DEL CERCLE CATALÀ DE NEGOCIS A LA SALA NOVA




La independència seria un bon negoci per a Catalunya, com van demostrar els conferenciants del Cercle Català de Negocis (CCN), Albert Codinas i Joan Condins el passat 26 de març, durant el segon acte convocat per la plataforma Cabrera de Mar pel Dret de Decidir.

Les xifres canten soles: 22.000 milions d'euros (60 milions d'euros al dia) és el dèficit fiscal del 2008, que suposen 12.000 euros per família de quatre membres a l'any o 3.000 euros per habitant de Catalunya a l'any.

Des del CCN també es va recordar que amb 68 diputats es pot proclamar unilateralment la sobirania des del Parlament de Catalunya i es van enumerar els avantatges que això comportaria per al nostre país. D'altra banda, també ens van mostrar la proposta del primer euro català.

Fotos: Feliu Vilalta.



CRÒNICA DE LA CONFERÈNCIA
Per Albert Botta


Inicia l’exposició n’Albert Codines, empresari de l’àmbit de serveis i organització d’esdeveniments, que desenvolupa la seva activitat fonamentalment al Baix Llobregat. Presenta el Cercle Català de Negocis com a grup de pressió i influència empresarial o lobbie, que d’ençà un any i mig, s’ha constituït amb la finalitat explícita de divulgar informació de xifres i dades econòmiques que mostren de forma aclaparadora que la independència és, en termes econòmics, tan convenient com necessària. Aquesta divulgació es fa en molts àmbits, alguns d’ells coincidents amb la tasca d’altres entitats com, per exemple, el Cercle Sobiranista http://www.cercleestudissobiranistes.cat/.

L’interès de l’exposició és oferir xifres en termes entenedors i fàcilment representables per als no iniciats sobre el que significa econòmicament la independència. Aquestes xifres provenen de fons estadístiques oficials, i el Cercle Català de Negocis les ofereix combinades i en termes representables en l’economia més immediata de les persones. Es poden trobar en el web http://www.ccn.cat/. [En aquest lloc hi ha molta més informació, amb estudis específics sobre distints àmbits de la realitat econòmica; val la pena conèixer-lo].

Així, assenyala que el dèficit fiscal (la diferència entre la recaptació de l’Estat i la inversió pública, en termes de flux monetari) és un 10% del PIB: aquesta desinversió dificulta sinó impedeix que la Catalunya pugui fer inversions (sanitàries, culturals, d’habitatge, etc.). Aquest 10% en detriment de Catalunya contrasta amb els desequilibris màxims interterritorials que es donen a Estats tan rigurosament ben portats com Alemanya (màxim 4%), Estats Units (màxim 2,5%), Canadà i Austràlia (max 2%).

Els representants de Catalunya no resulten decisius en els pressupostos generals de l’Estat, de forma que aquests pressupostos donen carta de naturalesa legal a l’espoli. En aquest punt es comenten unes gràfiques que mostren conjuntament com Catalunya, en relació al marc de l’Estat, amb el 16 % de la població i el 20% de la riquesa, suporta tanmateix el 24% de l’esforç fiscal; amb un total de 22.000 milions d’€ de sagnia en els pressupostos anuals (60 milions d’€ diaris). Aquesta desinversió s’agreuja amb la sempre incompleta execució de l’obra pública compromesa (en el quinquenni 2002-2007, només s’executà el 73,8%).

També en l’àmbit de les pensions es reflecteix aquest dèficit (per imposició del Pacte de Toledo): Catalunya aporta el 23,9 %, amb un saldo negatiu acumulat en el període 2004-2008 de 13.097 milions d’euros o, el que ve a ser el mateix, 175 € per persona al mes (és a dir, 2.450 € anuals). Com a conclusió, és fals que sense l’Estat Espanyol les pensions a Catalunya no es mantindrien; és objectiu que es pot cobrar més.

Altres exemples entenedors de l’espoli econòmic són el canal Segarra-Garrigues (que per 85 km costa 15.000 milions €), l’Eix Transversal (que es pot costejar amb 117 dies d’espoli), la possibilitat de fer diàriament 8 residències d’avis (segons la mitjana de cost), el ciclotró Alba (cost de 200 milions), la via d’ample europeu Lleida-Girona o la terminal T-1 (que es paga amb 21 dies) o, també, l’aeroport de Lleida (es paga amb 2 dies de dèficit -1.258 milions de cost-, amb l’afegit que és un aeroport rendible, en contrast amb els deficitaris com el de Ciudad Real, de cost 1.100 milions €).

Respecte les previsions del cost d’un Estat propi, es pot preveure unes necessitats de 1.000 milions d’€ per despeses de funcionament (una xifra a l’alça, si es tenen en compte exemples com ara els 650 milions Àustria). També, a tall de mostra, les ambaixades costen a Irlanda 180 milions, i el Cercle fa una estimació de 200 milions per les de Catalunya. Semblantment succeeix en àmbits com Recerca i Innovació, Sanitat, Educació, Habitatge protegit, etc.

En altres termes, el dèficit significa per cada família catalana una mitjana de 12.000 € anuals, això és, 1.000 € al mes, en unes aportacions que no tenen data de finalització. Aquesta xifra contrasta amb el cost que va comportar per família nordamericana el pla Marshall per a la reconstrucció d’Europa després de la Segona Guerra Mundial (164 € mensuals, durant 4 anys), la Unificació alemanya (980, durant 9 anys); per contra, l’Estat central detreu en els pressupostos del 2009 per família catalana 3.000 € . Els efectes empobridors del dèficit fiscal s’agreugen amb la crisi econòmica.

El jurista Miquel Àngel Gràcia és a càrrec de la segona part de l’exposició, fent present que “l’Estat Espanyol mana, legisla i recapta” i que “Catalunya ha de fer el que Espanya decideix”. L’Estatut estableix allò que l’Estat central permet a Catalunya; la Generalitat té les competències que l’Estat creu convenient. Per això les consultes ciutadanes confereixen legitimitat al refús de la imposició legal de l’espoli i de l’abús econòmic, com a resposta democràtica a una situació de desigualtat i, el que és el mateix, injusta. Les consultes evidencien que el sobirà és el poble, és a dir, que la titularitat de la sobirania és nostra.

Els catalans, enquadrats sota l’Estat Espanyol, ocupem la posició 12 en renda per càpita; ara bé, per ella mateixa, Catalunya puja al lloc 8è. Si a això s’hi afegeix la desaparició de l’espoli fiscal en una Catalunya no integrada a Espanya, pujaríem fins el lloc 4t , en funció de la riquesa, dels impostos i, per tant, del benestar social.

Per tot plegat, el CCN proposa un increment del 60% dels diners disponibles per impulsar les distintes polítiques educatives, d’infraestructures, de rebaixa d’impostos, etc., amb l’efecte multiplicador que aquest impuls general comporta. Altres dades significatives són les factibles rebaixes conjuntes del 20% de l’impost de societats, d’una reajustament anàleg a la baixa dels trams de l’IRPF, de la disminució del 80% de l’impost de successions, i un increment del 10% de les pensions.

La independència fiscal generaria un superàvit en la Caixa Catalana de la Seguretat Social (ara el 75% de les reserves s’obtenen de Catalunya), amb la qual cosa es podria crear un fons de previsió i garantia de les futures pensions (ara com ara, les prestacions de pensions s’abonen amb els ingressos de treballadors en actiu).

També per representar-se en termes concrets els avantatges de la desaparició de l’espoli fiscal, es pot contemplar una reducció de l’IRPF del 48,50%, i de la reducció de la quota a la Seguretat Social del 13,2 % Catalunya té un perfil social emprenedor i manufacturer, amb 650.000 empreses, amb un notable capital intel·lectual i humà de know-how, que li obre el mercat mundial i, per tant, la riquesa.

En canvi, ara com ara, les empreses catalanes perden competitivitat i s’empobreixen, per no poder disposar de la major part dels recursos que generen i que detrau l’Estat Espanyol. I està en joc quedar fora de les grans infraestructures de la distribució a Europa, és a dir, la continuïtat de la riquesa catalana. Tot això mostra que la independència és el millor negoci, la millor solució en termes econòmics i de prosperitat (és a dir, sense considerar altres possibles fonamentacions, com ara la realitat cultural, lingüística o els drets històrics)

Finalment, un possible full de ruta és el següent:

1. Enfortiment del lobbie empresarial. Un abandonament possibilista que permeti superar la realitat actual (els partits estan fent una tasca de contenció de la realitat).

2. Lobbie que informa i influencia els partits polítics sensibles a la realitat catalana (els partits han de definir-se respecte la sobirania o la dependència).

3. Proclamació unilateral de la sobirania pel Parlament de Catalunya

Val a dir que el CCN té els diaris El Punt i Avui com a instruments de difusió; el debat sobre la independència és al carrer i està a l’agenda política.

Cal deixar-se de les inèrcies de l’anar fent, i perdre la por com ho han fet els 28 nous Estats d’Europa que han aconseguit la seva independència en el S.XX, i els 4 que l’han assolit en aquest primer decenni del S. XXI.

En tot això pertoca recordar el paper obligat de l’exèrcit espanyol, integrat en la OTAN, ja que no pot girar-se contra ciutadans comunitaris (amb el risc sinó certitud de l’expulsió de l’Europa democràtica).

Les preguntes van girar entorn al cost i la concreció de bastir un Estat propi. Els aspectes burocràtics i de funcionament són factibles en Estats de la mida de Catalunya (Bèlgica, Àustria, Suïssa, Dinamarca...; per bé que també hi hagi a Europa Estats més reduïts, sense que aquesta consideració sigui rellevant).

Així mateix, una Espanya sense Catalunya i l’espoli econòmic que en fa, ha de deixar definitivament enrere la lògica de les subvencions i les colònies, i cercar la seva riquesa en la iniciativa i el coneixement, en sintonia amb la referència europea.

Finalment, es comentà el paper dels partits, que també són organitzacions amb vida pròpia que procuren mantenir mitjançant estratègies electorals i d’actuació. La fragmentació del creixent vot independentista mostra que aquesta és una opció pluripartidista, present en molts partits, minoritàriament o de forma més majoritària i, en altres per definir-se i articular-se. Per això cal demanar-se quins partits poden fer seva l’opció independentista i empènyer-los a les estratègies sobiranistes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada