SOBRE EL CERCLE CATALÀ DE NEGOCIS

Reproduïm aquest text que ens ha fet arribar Albert Botta sobre el Cercle Català de Negocis, entitat que oferirà una conferència aquest proper divendres 26 de març, a les vuit del vespre, a la Sala Nova.


http://www.cronica.cat/entrevista/Ramon-Carner/En-el-moment-que-shi-posin-els-empresaris-Catalunya-assolira-la-seva-independencia-amb-total-tranquil.litat

'En el moment que s'hi posin els empresaris Catalunya assolirà la seva independència amb total tranquil·litat'

Ramon Carner, president del Cercle Català de Negocis, una xarxa d'empresaris catalans organitzats per dur a terme iniciatives en favor de l'assoliment d'un Estat propi. Carner parla de l'importància de l'implicació de l'empresariat perquè s'assoleixi la independència i denuncia l'espoli fiscal que pateix Catalunya.

Per què neix el Cercle Català de Negocis?

El CCN neix quan un grup d'empresaris evidenciem que ja ens hem fet grans, que portem 25 anys treballant pel país des de diverses organitzacions, plataformes, alguns en partits o en càrrecs de responsabilitat i malgrat que hagin passat 25 anys el país cada vegada està pitjor, i vam constatar que el que feia falta és que hi hagi un looby, un grup de poder que recolzi la independència de Catalunya. Sense un grup de poder que recolzi l'Estat català mai arribarem a tenir-lo i aquesta és la intenció.

Vostè està convençut que sense un empresariat favorable a un Estat català és inviable la independència.

És inviable. A nosaltres algun historiador ens ha explicat que som aquesta fase del procés de la independència. La primera és aquella en que l'independentisme és un moviment estigmatitzat, radical, petit. La segona és aquella en que una part de la societat civil s'implica, creix, es creen plataformes. Aquesta segona fase han estat aquests dos tres anys en que ha estat bullint molt més l'olla i fins que els empresaris no es posen al davant d'aquest procés no s'arriba a la tercera fase i no s'assoleix la independència. Hi ha països en que els empresaris no s'hi posen i no s'assoleix. Nosaltres hem creat aquesta primera organització d'empresaris que treballen per la independència de Catalunya i encetem aquesta tercera fase del procés.

I aquestes tres fases que vostè diu s'han trobat en altres casos?

Sí, és un anàlisi fet per historiadors en altres processos independentistes en altres països del món. Per exemple a Noruega fins que els empresaris no es van posar al capdavant no va ser independent, i d'això fa 50 anys. Per tant Catalunya en el moment que s'hi posin els empresaris Catalunya assolirà la seva independència amb total tranquil·litat.

La quarta fase seria la classe política?

No, nosaltres entenem que el poder econòmic està per sobre el poder polític, actua de lobby a aquesta classe política que gestiona les nostres institucions. Per tant en la mesura que aquest poder econòmic estigui cohesionat i vagi en una direcció la classe política, que està per sota del poder econòmic, veurà cap on va la societat, cap on van els seus empresaris. L'empresari és la persona que inverteix en una empresa, en un país, que dedica hores a aquell projecte, crea llocs de treball. Si molts empresaris van en una direcció veuran que el poble va cap aquí, per tant nosaltres entenem que la classe política vindrà després que el poder econòmic s'hi posi. En aquest moments la gent està una mica confosa de veure que la classe política no avança gens, ha estat molt criticada perquè sembla que no fa la seva feina. En el moment que la societat civil i el poder econòmic vagin cap aquí, els polítics hauran d'actuar. No actua perquè no veu què és el que vol la societat al 100 per cent. EL nostre èxit és que en un any tenim prop 900 empreses que hi estan donant un suport, i fem actes cada setmana. Llàstima que les eleccions siguin d'aquí a cinc mesos perquè nosaltres en un any podem ser una associació molt potent a la que els polítics hauran d'escoltar.

La pregunta és clara. Què hi perden els empresaris catalans formant part de l'Estat espanyol?

Hi perden adonar-se que el món ha canviat, que ja no és aquell món del segle XIX en que el nostre mercat més proper era Espanya i que una relació amb Espanya era negoci pels catalans. Al segle XXI Espanya ja no és negoci, és pèrdua, perquè paguem cada any 22.000 milions d'espoli fiscal que no tornen aquí i que fan que cada vegada Catalunya sigui més pobra. El que hi guanyen és que tenir un país amb Estat propi, que serà competitiu perquè els 22,000 milions quedaran aquí, serem el segon país d'Europa en PIB per càpita, per darrera de Luxemburg, un país que tornarà a tenir confiança. La clau de l'economia és la confiança.

Si ara falla és perquè no n'hi ha.

Exacte. I per què la gent no té confiança? Perquè la gent no inverteix en un país que no depèn d'ell mateix, que sap que una inversió aquí no és tan rendible com una inversió en un altre estat i un país que podrem tornar a ser com hem estat els catalans. Els catalans som homes de comerç i homes lliures, són el trets fonamentals del nostres caràcter. En un món global, el món és nostre. Tornarem a tenir un Estat que dóna suport a les empreses, petites empreses compateixen amb multinacionals de butxaca. Podem ser competitius al món. Es tracta de ser competitius al món o de ser competitius per anar a vendre a Espanya. Qui domina l'economia domina la realitat, els catalans hem de dominar la nostra realitat i per tant, l'economia del nostre país. No pot ser que l'economia del nostre país estigui dominada per unes èlits que no són la realitat del país. La realitat del país som les petites i mitjanes empreses catalanes, les que treballem cada dia i sofrim aquest encaix, i per 20 o 30 grans empreses que els vagi bé aquest encaix, la majoria de les 600,000 empreses que hi ha a Catalunya en surten perjudicades i per tant, l'Estat propi és una situació favorable al 99% de les empreses catalanes.

Si tan negatiu és l'Estat espanyol per les empreses catalanes, com és que la majoria d'empresaris encara no donen suport a l'Estat propi?

Perquè la majoria d'empresaris catalans formen part d'aquesta generació de la por. A Catalunya va arribar la revolució industrial quan tocava, al segle XVII, amb petites fàbriques. Catalunya, fins al segle XIX tenia una petita industria i veia que el mercat proper era Espanya on no hi havia res. Si és el mercat proper i nosaltres tenim indústria, els catalans van pensar, encaixem amb Espanya, anem a vendre al mercat espanyol i així fem negoci. Això va ser la decisió de ser Catalunya vol ser el motor d'Espanya. Tant de bo els catalans d'aquella època haguessin dit que nosaltres volem ser, no el motor d'Espanya si no el motor de Catalunya, perquè aquest ser el motor d'Espanya ha estat un conflicte permanent durant tot aquest segle. El conflicte que teníem amb l'Estat espanyol el dia que nosaltres anàvem allà a fer negoci i no ho han vist bé, no han acceptat que Catalunya sigui aquest motor d'Espanya. I el dia que Espanya ha estat cada cop més rica i més moderna hi ha hagut menys negoci per Catalunya i el que està passant ara que, Espanya el que intenta és ser ell la capacitat industrial de la península i allunyar a Catalunya. Si no, per què al 1992 es va fer l'Ave Madrid- Sevilla i no el que els economistes deien que donaria la riquesa de l'eix Mediterrani connectant Barcelona, València i Lyon. Amb aquest Ave fa 20 anys hauríem prosperat molt, no els interessa, no volen que siguem el motor d'Espanya. Si vam decidir fer un Ave que suposava unes pèrdues de 1,500 milions cada anys en comptes d'un Ave de superàvit total és perquè només vol desenvolupar-se ell mateix. Aquests cent anys de conflicte hem intentat desenvolupar unes tècniques per anar fent la viu i viu i superar aquest encaix, unes tècniques de negociació que creiem que són arcaiques, com aquesta tècnica de peix al cove, de gestió per gestió. Són tècniques que els nostres polítics, davant la impossibilitat de dir de forma clara que això no va bé, han anat intentant fer avançar el país però no és la manera. Aquest conflicte ens porta a que Catalunya fa 15 anys era un motor d'Europa, ningú en parla avui. Ha baixat l'índex de competitivitat, s'està ensorrant i l'única solució és ser un Estat i que els beneficis i recursos que generem es quedin aquí.

Catalunya s'ha empobrit?

Sí. s'ha empobrit. La renta per càpita ha baixat, la pobresa ha augmentat i l'índex de competitivitat de les empreses a Catalunya ha baixat deu punts. És molt fort, i és la realitat econòmica del nostre país. El canvi és que els nostres polítics se n'adonin, com ha fet la societat civil amb les consultes populars, i que els nostres empresaris s'hi estan posant. Tots junts hem de retornar la confiança als catalans en el seu país, en tenir un país pròsper. I aquesta confiança només serà possible amb un Estat propi.

Vostè somia que algun dia s'hi afegiran Foment i PIMEC, o és demanar la lluna?

No. Fa un any, quan ens vam constituir vam anar a veure PIMEC, FemCat, vam anar a veure CECOT i ara hi hem tornat, a Foment no hi hem anat. Foment entenem que s'hi afegirà l'última tarda abans de la independència.

Per ara és impossible. Com La Vanguardia.

Sí, són els únics que l'últim dia s'afegiran al procés, però en canvi estem col·laborant amb la PIMEC en molts àmbits. I moltes seccions territorials estan treballant molt amb nosaltres i hi ha complicitats en molts àmbits d'estudi. Per tant entenem que van en bon camí.

Estem parlant de la més important en petites i mitjanes empreses.

Sí. Estem fent un estudi que sortirà publicat i es veu que el que estem dient no són bajanades. Són números freds, que es poden veure a la nostra web i que es poden analitzar.

Creu vostè que cada cop hi ha més empresaris que, per dir-ho d'alguna manera, estan sortint de l'armari.

Sí FemCat són les cent grans empreses més importants de Catalunya, que volen treballar per Catalunya. Fa un any ens van veure com uns il·luminats i, com que ells són uns dels que van pressionar molt per l'aeroport del Prat i van invertir en Spanair perquè consideraven que havia de ser un aeroport privatitzat, descentralitzat, ara veuen que Madrid no ha cedit res si se senten enganyats. Per tant ara ens han rebut d'una altra manera i davant un estudi que volem treballar ens han dit que col·laborarien. Per tant en aquest any han passat moltes coses i cada vegada més empresaris jo no diria que surten de l'armari si no que tenen il·lusió per construir aquest país perquè han estat d'alguna manera han estat enganyats. No han sortit abans perquè voler estar amb Espanya ens ha portat una guerra, tres dictadures, una postguerra. Una dictadura feixista de quaranta anys que ha deixat unes seqüeles molt importants que fa que els empresaris es quedin a casa. Ara recuperen la il·lusió del país perquè la única il·lusió és l'Estat propi.

Per tant, podríem concloure que Catalunya ja no és dependent del model espanyol?

Ja no és dependent. L'any 1931, Catalunya va proclamar la República Catalana i va haver de fer un pas enrere perquè el 80% de les vendes de Catalunya eren a Espanya, ara li venem un 25% però exportem un 35%. Per tant Espanya ja no és el mercat principal i va baixant, per tant en la mesura que els catalans tinguem un Estat propi que recolzi a les empreses serem un mercat competitiu i podrem anar a vendre al món.

Les grans empreses multinacionals veurien Catalunya com un nou mercat en cas que empreses espanyoles fessin boicot a Catalunya?

No tenim cap por al boicot. Si Espanya fes boicot a Catalunya, que no el farà nosaltres hem de fer boicot a Espanya.

Per què no el farà?

Perquè no pot fer-lo. Espanya pot intentar que alguna empresa no compri productes catalans, però els hauran de comprar a algun lloc. No ens compren perquè siguem catalans, ens compren perquè oferim un producte de qualitat, a bon preu i un servei ràpid. Hauran de buscar altres proveïdors, que comprin a França, Portugal, però veuran que els surt més car. Tenint en compte que si ells volen fer el boicot els catalans no ens quedarem callats, i també podem fer boicot al pernil de Jabugo, que el 80% es ven aquí. Quan es va fer boicot al cava, allò va ser molt beneficiós per les empreses del sector, perquè a Catalunya va augmentar la venda de vins catalans. Sabem molt bé que si ens fan boicot també en podem fer. No és cap amenaça.

Però a vegades hi juga.

S'hi juga sempre amb això, però la gent ha de saber que si ells ens fan boicot nosaltres també els n'hi podem fer, i els farem més mal nosaltres que no pas ells, perquè tenim el món per vendre. També cal tenir en compte les multinacionals. Les multinacionals acaben posant les seus a Madrid i pagant-hi els impostos. Amb un Estat propi posaran la seu a Barcelona i aquest conflicte les multinacionals no el volen. Si hi ha un conflicte els fons d'inversió marxen i Madrid es queda sense finançament. I aquesta és una mostra que no hi ha conflicte possible. Quan Putin va envair Georgia amb els tancs, els capitals de la borsa de Moscou van marxar i al cap de tres dies va ser el ministre d'economia rus va ser el que va fer acabar amb la guerra perquè estava enfonsant l'economia. Per tant no hi ha d'haver por a cap boicot.

El nou sistema de finançament ha solucionat alguna cosa?

No, el nou sistema de finançament no aporta a Catalunya els recursos que necessita.

O sigui, el dèficit fiscal segueix.

Segueix igual.

O sigui que no podem tirar coets.

El nou sistema de finançament s'ha carregat l'Agència Tributària Catalana, s'ha carregat moltes coses i continuarem sent una colònia espoliada d'Espanya.

En nou Estat català el sistema de pensions funcionaria millor?

Hi ha una espècie de rumor que corre entre els pensionistes que diu que en un nou estat no cobrarien la pensió. Això és completament fals, i hem calculat que en un nou Estat els diners que hi hauria per pensionistes permetrien fer una paga més. Les dotze pagues anuals més la paga de la independència.

Em podria donar alguna dada esfereïdora de la que la gent no és conscient.

La dada esfereïdora és l'Aeroport de Ciudad Real que ha fet Espanya. En aquest aeroport s'hi han gastat 1.100 milions d'euros i ha estat finançat per Caja Castilla la Mancha, que ha fet fallida. D'aquest aeroport surten tres avions a la setmana, 120 passatgers. Aquesta és una dada esfereïdora quan veus que la nova T1 ha costat 1,250 milions i en surten 60,000 cada setmana. Quina és la inversió que tindrà un retorn? I el de Castilla la Manchala caixa que el finançava ha fet suspensió de pagaments i el govern li ha hagut d'injectar 9,000 milions d'euros per rescatar-la. Una altra dada important, fa dos anys hi havia les manifestacions per l'ERO a la Zona Franca i el ministre Sebastián se'n va anar a negociar més inversions a París, en teoria per Zona Franca. Ara surt que el que va negociar és que el cotxe elèctric es faci a Palencia i Valladolid i l'Estat aporta recursos a aquestes dues plantes i Nissan Zona Franca deixada de França.

El ministre José Blanco va anunciar que, degut a la crisi, moltes de les inversions que s'havien de fer no es faran. Creu que patirem?

Molt. Això és l'espoli de l'espoli. Cada any anuncia a bombo i plateret les inversions que farà a Catalunya i se'n realitzen un 70%, en canvi a Madrid se'n fan més de les previstes. Catalunya en tindrà moltes menys, en canvi Madrid no baixarà tant. I davant d'això l'empresari català ha de veure que estem perdent pistonada i malgrat hi hagi patronals i cambres de comerç estancades al passat, cal que la nova generació, que no és la de la por substitueixi aquestes elits econòmiques.

Quins reptes té el CCN?

Crear molts associats, despertar les consciències dels empresaris i fer-los veure que el país ha d'iniciar una nova ruta, un nou model econòmic per no enfonsar-se. Ho assolirem a mida que siguem més finançant el CCN i créixer per poder fer campanyes per despertar consciències. Ara iniciarem la de la nòmina catalana, aquella eina, que juntament amb catedràtics de la UB, hem posat a la web perquè tothom pugui calcular la nòmina que cobraria en un Estat propi. Això ha de servir per despertar la classe treballadora, que també està acomodada.

Tenim una causa pendent que és sobiranitzar els sindicats.

Evidentment. Els sindicats avui en dia són unes administracions públiques laborals, reben recursos de l'estat. Al CCN nosaltres estem treballant amb recursos dels associats, m'agradaria que els sindicats visquessin de recursos dels associats, estaríem en igualtat de condicions.

Es coordina amb plataformes sobiranistes de la societat civil?

Sí. Es coordina amb tothom que treballa per la causa, tenim relacions amb Sobirania i Progrés, estem participant en l'organització de Barcelona Decideix, estem treballant amb López Tena i el Cercle d'Estudis Sobiranistes i la Coordinadora Nacional per les consultes populars i la Intersindical. Estem col·laborant amb totes les organitzacions que volen un estat propi, perquè si no no ens en sortirem.

Vostè creu que s'estan bastint uns fonaments?

Ara és el moment de la nostra generació, una nova generació que ha d'agafar les regnes del país. I la generació dels nostres avis, que van perdre la guerra, la dels nostres pares , que és la de la por, ara som nosaltres que hem de ser la de la llibertat. A nosaltres ens titllen de l'evolució natural del país des d'una perspectiva empresarial catalana, després de l'encaix amb Espanya hem d'assolir la de l'Estat propi. Hem de tornar a tenir una Catalunya optimista, perquè la gent optimista treballa, la gent cansada no. I l'optimisme és l'Estat propi. És al segle XXI quan els catalanistes necessiten als catalans.