Contacta amb nosaltres

correu@cabrerademarpeldretdedecidir.cat

dimarts, 16 de febrer de 2010

DEPENDÈNCIA O INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA


Opinió

Albert Botta ens ha traduït al català aquest article d'Alfons López Tena, publicat a La Vanguardia

https://docs.google.com/fileview?id=0BwVraIoH3mnWZDk4OWNkOGYtZjhjMi00MDU1LTk0MWEtNWJmZjlkNzNlNmQx&hl=en

Passats trenta anys de democràcia estable, sòlidament ancorats en la Unió Europea i a l'euro, impensables els cops d'Estat, integrats en la globalització i pròspers, és hora de fer balanç sobre si li convé a Catalunya seguir dins d'Espanya. Llevat d'efusions líriques, amenaces gonadals i acusacions de deliri psiquiàtric (idèntiques a les practicades per la dictadura soviètica), no se sent a Espanya cap argument que justifiqui la dependència de Catalunya. Els unionistes catalans, a banda d'una certa apel·lació a la resignació i a la rutina, tampoc no la raonen, fins i tot recorren cada cop més a l'escarni i l'amenaça, més properes als usos de la dictadura maoista.

És normal aquesta afàsia, que s'intenta amagar sota molts brams, ja que el fonament econòmic de la conveniència de pertànyer a Espanya ha desaparegut. Ja no és l'Estat espanyol qui té la moneda i determina els tipus de canvi, els tipus d'interès i els aranzels d'importació i d'exportació. Ja no hi ha mercat espanyol, l'ha absorbit l'únic europeu, i és Brussel·les qui pren aquestes decisions i s'obre a la globalització, amb el resultat inevitable de la disminució de la importància relativa de l'antic mercat protegit: avui Catalunya ven a la resta de l'Estat menys del 40% de la seva producció, i n'importa menys del 35%.

A Catalunya la dependència ja no li és compensada per l'accés privilegiat al mercat espanyol, que a més s'ha tornat de risc per ser l'únic en què els productes catalans són boicotejats pel fet de ser-ho (pràctica del 21% dels madrilenys, segons el diari ABC).

A Espanya només li queda un mecanisme d'actuació econòmica, la inversió pública, i les dades i els fets són eloqüents: després de dècades de detraure cada any el 10% del PIB català sense invertir en Catalunya (19.200 milions d'euros el 2005), s'enfonsen els serveis públics que gestiona Espanya i que porten la seva E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Què reben els catalanes a canvi de l'espoli fiscal? Ni tan sols la transparència, ja que els balanços fiscals, públics en la Unió Europea, Alemanya o Regne Unit, a Espanya els amaguen tant els governs del PP com els del PSOE. ¿Què hi amaguen?

Tampoc a l'hora de comprar empreses espanyoles és cap avantatge pertànyer a Espanya, ja que la presa de control catalana és bloquejada d'una o altra manera, i contra ella s'usa la Constitució i la xenofòbia, la qual no s'invoca pas davant OPAs alemanyes o italianes. A l'espoli de l'Estat i l'explotació monopolista dels serveis públics privatitzats s'hi afegeix la penúria de la Generalitat. Prenem-ne una dada: després de trenta anys d'autonomia, i per a 7,5 milions d'habitants, el pressupost català és de 32.000 milions d'euros. Després de vuit anys d'autonomia, i per a 5 milions d'habitants, el pressupost escocès és de 46.000 milions d'euros. Escòcia en vuit anys ha aconseguit el doble per habitant del que ha aconseguit Catalunya en trenta.

Mal negoci és avui Espanya per a Catalunya: privada de política fiscal, crònicament objecte de desinversió pública, discriminada també en els tractats internacionals (aquests que subscriu l'Estat espanyol prohibint que utilitzin l'aeroport de Barcelona els avions des de o cap a Toronto, Miami, Mèxic, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicotejats els seus productes, rebutjats els seus compradors com a estrangers hostils..., a qui li interessa continuar amb la dependència? Algú podria explicar algun avantatge comparatiu de la dependència respecte de la independència? (si pot ser, sense insultar).

El problema de Catalunya es diu Espanya, que es dedica, mitjançant l'aparell de l'Estat a que els catalanes paguin, a bloquejar tots els seus projectes: ni connexió ferroviària del port amb Europa, ni serveis públics que funcionin, ni inversions en infraestructures, ni TGV a Europa, ni presa de control d'empreses espanyoles, ni aeroport intercontinental, ni res de res.

Ja estan assolits els objectius modernitzadors comuns a catalans i espanyols, Espanya ja és democràtica i europea, però tan adversa a la diversitat com sempre, no es concep com a plurinacional sinó com a unitària, i es percep els “diferents” no pas com a un actiu a promoure sinó com a una molèstia a eliminar. Proclama que Catalunya és Espanya, però pensa i actua amb la directriu que Catalunya és d'Espanya. Una possessió.

Intentem de bona fe una correcció de l'espoli fiscal, el domini polític i la discriminació econòmica i cultural. Obrim la mà per a només rebre insults, boicots i enganys, i un Estatut que no s'aplica ni es compleix, ja que aquest Govern espanyol, ben igual que els anteriors, no té per què complir la llei quan afecta Catalunya. No passa res, ja ho avalaran com sempre els Tribunales Supremo i Constitucional, que per a això els nomenen el PP i el PSOE. S'equivoquen: bloquejada sota Espanya, maltractada en Espanya, insultada por Espanya, farta de Espanya, a Catalunya només li queda un camí: la independència. Espanya té molt a guanyar amb un Estat català, perdria un membre malcontent i problemàtic però guanyaria un bon veí i amic, i podria superar els bloqueigs que pateixen les llibertats i la democràcia a causa d'una estructura institucional concebuda i practicada per a assegurar el domini d'una majoria nacional espanyola sobre les minories nacionals. Com ja advertí Burke, és aquest domini la causa de les majors corrupcions de l'ordre constitucional.

Azaña va dir que, per a mantenir Espanya unida calia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, mètode que qualificava de bàrbar però efectiu. Els bombardeigs ja no són possibles, i Espanya no ha sabut trobar el mètode de guanyar l'adhesió cordial e interessada dels catalans. En el fons, tant és. Faci el que faci, la independència de Catalunya és ineluctable e inevitable. Ha començat el compte enrere.

Alfons López Tena
Magistrat i vocal del 'Consejo General del Poder Judicial'

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada