Opinió
A suggerència de mossèn Raimon Canalies, publiquem aquest article d'Antoni M. Oriol.
[De la revista Documents d’Església (abril, pàgina 184 i ss) i que reprodueix el mateix escrit publicat a Catalunya Cristiana, edició del 31 desembre del 2009.]
L’Església en el món. Dimensió moral de la reivindicació nacional de Catalunya
Des del punt de vista de la Doctrina social de l’Església considero que les consultes sobre la sobirania de Catalunya constitueixen un fet que gaudeix de plena legitimitat moral per raó del passat (història), del present (vitalitat) i del futur (creativitat).
Ben lluny de sorprendre’ns, ens ha d’alegrar que moltes persones de sana intenció en el nostre poble es replantegin de nova manera les grans esperances d’assolir la plenitud nacional.
La independència de Catalunya, si bé no és possible immediatament, sí que ho és en un termini raonable. No de moment, per raons de tipus històric, sociològic, jurídic i moral, que no tinc cap inconvenient de reconèixer. Sí que ho és en un termini raonable perquè, d’una banda, la consciència de la personalitat nacional catalana és un fet en la història moderna del nostre país; i de l’altra, aquí i avui està adquirint un pes específic creixent en cada un dels àmbits enunciats, que reitero: històric, sociològic, jurídic i moral.
Dic “més endavant, sí”, perquè pot venir un temps —i, en part, ja ha arribat i és creixentment operatiu des de la Renaixença— que l’opinió pública la reclami pacíficament d’una manera raonada, persistent i majoritària. De moment, com a patriotes que vivim el nostre sentiment nacional, tenim l’obligació moral de contribuir al creixement d’aquesta conscienciació històrica. I això ho dic, no només com a ciutadà, sinó també com a prevere que conrea el camp de la teologia moral política i social.
Tinc plena consciència de fer-ho a títol personal, obert al diàleg, i d’acord amb les raons que visc basant-me en el magisteri pontifici sobre els drets i deures dels pobles; magisteri que procuro divulgar amb vista a enriquir la consciència col·lectiva dels nostre país. Justifico, doncs, aquesta posició amb clau político-moral de vivència i consegüent exigència dels drets i deures humans aplicats a l’àmbit col·lectiu, que ara ens ocupa.
Aquests drets ho són de l’home; no però de l’home considerat d’una manera merament abstracta, sinó concreta, històrica i vivencial, la qual enclou la vivència pàtria i nacional. La primera comporta la consciència agraïda d’haver nascut a la “terra dels pares”; la segona depèn de la convicció, de la pedagogia i de la utilitat social concreta.
Cal tenir present que Catalunya és una realitat “natural”, com ho són les persones, les famílies, el treball, l’autoritat social, la comunitat dels pobles. La nació entra en l’esfera del dret natural. La nostra nació és aquella societat que ens atorga la nostra identitat social. Per tant, posseeix un caràcter de medi generador que excel·leix per damunt d’altres característiques socials.
El nostre poble té dret a la seva vida nacional, és a dir, al conjunt operatiu i espiritualment unitiu dels valors de civilització que ens són propis i ens caracteritzen com a grup. La vida nacional és honor dels nostre poble i, com a tal, l’hem de promoure constantment en un clima de veritable llibertat.
Hem de continuar construint Catalunya en el marc d’una interdependència en el conjunt dels pobles hispànics i europeus, bo i sabent que aquesta gran tasca requereix un esforç intens i persistent.
Antoni M. Oriol.
A suggerència de mossèn Raimon Canalies, publiquem aquest article d'Antoni M. Oriol.
[De la revista Documents d’Església (abril, pàgina 184 i ss) i que reprodueix el mateix escrit publicat a Catalunya Cristiana, edició del 31 desembre del 2009.]
L’Església en el món. Dimensió moral de la reivindicació nacional de Catalunya
Des del punt de vista de la Doctrina social de l’Església considero que les consultes sobre la sobirania de Catalunya constitueixen un fet que gaudeix de plena legitimitat moral per raó del passat (història), del present (vitalitat) i del futur (creativitat).
Ben lluny de sorprendre’ns, ens ha d’alegrar que moltes persones de sana intenció en el nostre poble es replantegin de nova manera les grans esperances d’assolir la plenitud nacional.
La independència de Catalunya, si bé no és possible immediatament, sí que ho és en un termini raonable. No de moment, per raons de tipus històric, sociològic, jurídic i moral, que no tinc cap inconvenient de reconèixer. Sí que ho és en un termini raonable perquè, d’una banda, la consciència de la personalitat nacional catalana és un fet en la història moderna del nostre país; i de l’altra, aquí i avui està adquirint un pes específic creixent en cada un dels àmbits enunciats, que reitero: històric, sociològic, jurídic i moral.
Dic “més endavant, sí”, perquè pot venir un temps —i, en part, ja ha arribat i és creixentment operatiu des de la Renaixença— que l’opinió pública la reclami pacíficament d’una manera raonada, persistent i majoritària. De moment, com a patriotes que vivim el nostre sentiment nacional, tenim l’obligació moral de contribuir al creixement d’aquesta conscienciació històrica. I això ho dic, no només com a ciutadà, sinó també com a prevere que conrea el camp de la teologia moral política i social.
Tinc plena consciència de fer-ho a títol personal, obert al diàleg, i d’acord amb les raons que visc basant-me en el magisteri pontifici sobre els drets i deures dels pobles; magisteri que procuro divulgar amb vista a enriquir la consciència col·lectiva dels nostre país. Justifico, doncs, aquesta posició amb clau político-moral de vivència i consegüent exigència dels drets i deures humans aplicats a l’àmbit col·lectiu, que ara ens ocupa.
Aquests drets ho són de l’home; no però de l’home considerat d’una manera merament abstracta, sinó concreta, històrica i vivencial, la qual enclou la vivència pàtria i nacional. La primera comporta la consciència agraïda d’haver nascut a la “terra dels pares”; la segona depèn de la convicció, de la pedagogia i de la utilitat social concreta.
Cal tenir present que Catalunya és una realitat “natural”, com ho són les persones, les famílies, el treball, l’autoritat social, la comunitat dels pobles. La nació entra en l’esfera del dret natural. La nostra nació és aquella societat que ens atorga la nostra identitat social. Per tant, posseeix un caràcter de medi generador que excel·leix per damunt d’altres característiques socials.
El nostre poble té dret a la seva vida nacional, és a dir, al conjunt operatiu i espiritualment unitiu dels valors de civilització que ens són propis i ens caracteritzen com a grup. La vida nacional és honor dels nostre poble i, com a tal, l’hem de promoure constantment en un clima de veritable llibertat.
Hem de continuar construint Catalunya en el marc d’una interdependència en el conjunt dels pobles hispànics i europeus, bo i sabent que aquesta gran tasca requereix un esforç intens i persistent.
Antoni M. Oriol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada